1r Congrés d'Estudiants de Ciència i Tecnologia del Aliments

Avui a Burjassot s’ha fet història en el món de la Ciència i Tecnologia dels Aliments, s’ha marcat un abans i un després en la nostra disciplina. 160 persones hem assistit al 1r Congrés Nacional d’Estudiants de Ciència i Tecnologia dels Aliments. Un Congrés que ha servit per a unir forces entre els diferents estudiants i estudiantes d’arreu de l’Estat espanyol, permetent donar veu a la nostra carrera. Una carrera silenciada i amb molt d’intrusisme laboral. Este Congrés ens ha servit a molts per poder vore diferents punts de vista, per fi, de mà de persones que treballen i estudien al voltant del nostre món. Amb interessantíssimes xerrades de ponents que participen activament en la vida professional de la tecnologia alimentària, i pòsters i exposicions orals presentats per congressistes (és a dir, estudiants de la nostra carrera). Però tot açò no haguera sigut possible sense l’organització, que, encara que ha tingut algunes errades, com el temps, s’ho han currat a base de bé. Per això crec que és precís agrair a l’Associació Valenciana de Joves Estudiants de Ciència i Tecnologia dels Aliments (AVECTA), al professor Giuseppe Meca, a la professora Lupe Garcia Llatas i a la professora Reyes Barberá, entre d’altres, l’organització d’este Congrés i l’èxit del mateix.

Ara, una vegada ja he fet tots els agraïments, passaré a explicar un poc per què li estic donant tanta importància a este Congrés que no ha tingut repercussió alguna més enllà de la gent del nostre gremi (qui s’haja assabentat). Encara que puga parèixer nova, la meua carrera fa molts anys que s’imparteix, simplement que abans en lloc de ser una llicenciatura o una diplomatura, era un segon cicle, però amb el pla Bolonya i la desaparició dels segons cicles a la universitat, va passar a convertir-se en un grau (baix el meu punt de vista una cosa molt favorable per a esta disciplina, ja que permet donar-li més visibilitat i fer que l’estudiantat siguem més conscients de la importància que realment té). Molta gent quan em pregunta què estic estudiant posa cara de pòquer o simplement em diu, cosa que em fa moltíssima ràbia, “ah, doncs en acabar podries fer-me una dieta”, nosaltres no som nutricionistes-dietistes, treballem amb els aliments, però no per a fer dietes. Un tecnòleg dels aliments es dedica a vetllar per la seguretat i qualitat dels aliments (a garantir en una fàbrica d’ultracongelats que no hi haja cap problema amb estos, per exemple); a desenvolupar nous aliments o millorar aliments ja existents per a ampliar l’oferta del mercat o per a garantir que els productes de temporada puguen ser consumits durant tot l’any; per a tractar de lluitar contra dèficits d’algun nutrient en països en vies de desenvolupament amb la manipulació dels aliments, ja siga abans de la seua producció, durant la seua producció o després de la seua producció (açò pot causar polèmica, però ara no és el moment de debatre-ho); i així un llarg etcètera.

Quant a l’intrusisme laboral del que parlava, és sobretot per part de farmacèutics i de veterinaris, que evidentment no tinc res en contra d’ells, però cadascú estudia per a tindre una feina i jo vull reivindicar el poder treballar en la meua feina sense haver de competir amb gent d’altres disciplines. Este intrusisme apareix sobretot en el cas dels inspectors de sanitat (no és que siga precisament la meua passió dins de la tecnologia alimentària), on pràcticament totes les places, per no dir totes, estan cobertes per veterinaris o per farmacèutics. Igual podeu pensar que és correcte sinó teniu clara del tot la figura de l’inspector de sanitat (o igual fins i tot tenint-la clara), però una persona que es dedica a vigilar la seguretat alimentària per restaurants, bars, bodegues, plantes de processat o envasat d’aliments, etc., ha de ser una persona que haja estudiat durant quatre anys com fer-ho i, per tant, estiga preparada, no una persona que durant un any s’ha estudiat unes oposicions (que sí, té molt de mèrit) sense haver estudiat res d’això durant els seus anys de carrera.

Per estes dos raons principalment i per altres tantes que ara no vaig a explicar per no allargar-me massa, crec (i com jo, la gent amb la que estic estudiant) que el Congrés avui realitzat és un gran pas per a la Ciència i Tecnologia dels Aliments, un gran pas que ens condueix pel camí correcte a aconseguir que la nostra disciplina deixe de ser vista com una cosa nova (encara que no siga així, insistisc) i estranya, on els que la practiquem som uns bojos de laboratori que l’única cosa que sabem fer és transgènics o veges a saber què. A més d’un gran pas que ens apropa més al sentiment de ser tecnòleg o tecnòloga dels aliments i tindre un orgull que defendrem fins a la mort si cal, no, això ja és broma. Però sí tindre un sentiment d’unitat que ens permeta crear en un futur (tinc esperança de que no massa llunyà) un Col·legi de Ciència i Tecnologia dels Aliments, amb el que poder donar una veu més potent a les nostres reivindicacions com a col·lectiu.

PD: He de dir que esta no ha sigut la primera iniciativa per a donar-li més reconeixement a la Ciència i Tecnologia dels Aliments, però si la que em pilla més a prop i una de ben important a més.

Este mig dia al Centre Social de La Pobla de Vallbona:

- Hola! Bon dia! Venia a preguntar si per al dia tal o tal el Centre Social estarà lliure d'esta hora a esta altra.
+ Això has d'anar a l'Ajuntament a demanar-ho, ací no podem dir-te res. (Més seca no podia ser la tia)
- Ja, vinc d'allí...
+ I per a que has vingut ací?
- Perquè m'ha enviat la xica de l'Ajuntament a vore si sabieu com estaven les dates
+ Eixa xica és tonta, ja li pegarem un calbot!

Només en el començament ja m'han donat ganes d'enviar-la a fer la mà, tant a ella com a l'altra senyora que estava darrere del mostrador en ella. Ací m'ha començat a explicar l'aforament que hi ha, si podiem contractar els serveis del bar... I la molt imbècil no sé li ocorre una altra cosa que dir-me: "Ja que has sigut gentil, et miraré si tinc lliure en els dies que ja m'han arribat" I després hem continuat:

+ I que pretens fer?
- Volem fer un concert.
+ Qui?
- Compromís
+ Ah! I de què d'una orquestra?
- No, del Botifarra.
+ I eixe grup què fa.
- El Botifarra no és un grup, és un cantant, encara que du acompanyants. Fan música tradicional valenciana.

Mentre estava dient açò l'altra senyora estava dient:

* Pos que ha de fer? Si es diu el Botifarra, farà botifarraes!

I en acabar de parlar jo:

* Pel simple fet de cantar en valencià no vol dir que facen música valenciana.
+ Què és? Música de botar i fer l'idiota d'eixa que vos agrà a vosatros?
- No, ja ho he dit.
* Si voleu música valenciana -esta continuava a la seua- mos posem esta i jo a cantar albaes i jotes que això sí que és música valenciana.
- Precissament el Botifarra cante albaes i jotes, t'estic dient que és música TRADICIONAL valenciana.
+ Bo, pos si vos acaben dixant el centre social -donava per sentat que no anaven a fer-ho- mosatros anirem a vore-ho.

Lo que s'ha d'agunatar!!!! I damunt fes-te el simpàtic!

Siguem crítics! Siguem lliures!

Este matí a la ràdio he escoltat que s’ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat a tot el merder eixe del senyor Wert, on pretenia que els i les estudiants rebérem beques únicament si trèiem més d’un 6’5 de nota mitja el curs anterior, com si no tinguérem prou amb la baixada del pressupost d’estes. D’esta manera, com molta gent veníem dient, es vindria afavorint que la gent més adinerada, tinguera bona o mala nota, poguera continuar costejant-se la seua educació, mentre que la gent amb menys recursos econòmics hauria necessitat aconseguir els diners posant-se pels cantons, o vés a saber quina altra manera, o simplement deixar-se els estudis, perdent la possibilitat de tindre una educació i un formació. Així es crearia un greuge comparatiu on els diners permeten l’accés a un dret fonamental, que deuria ser accessible a tot el món, com és l’educació. Però la Constitució de l’Estat espanyol, per sort, replega que l’educació ha de ser pública, gratuïta i universal i amb este sistema de beques s’estan carregant tant la gratuïtat com la universalitat, esperem que arribe la lògica.

Si alguna cosa alguna vegada m’ha agradat de Platon, és la frase que va posar en boca de Sócrates que diu: “només sé que no sé res” i la seva obsessió per l’educació, encara que ell no defensava obertament que havia de ser-hi pública, gratuïta i universal, però pels seus escrits podria arribar a sobreentendre’s. I este ara que collons està dient? Bé, doncs us dic açò perquè Platon defenia que l’educació és el camí per a que la gent puga arribar a trobar la Idea del Bé o, en el seu defecte, la seua posició en una societat estructurada que ell havia creat, és a dir, per arribar a tindre una cultura i uns coneixements necessaris per poder ser crítics amb el món que ens envolta, per no conformar-nos amb la primera cosa que passe sense plantejar-nos els efectes que puga tindre, per arribar a auto-realitzar-nos com a persones. Però tot açò s’ho volen carregar i han alliberat un mostre, una bèstia, per poder dur-ho a terme, han alliberat a Wert, que ho està aconseguint molt bé amb el seu afany d’espanyolitzar als i les xiquetes catalanes, de recuperar l’assignatura de religió catòlica a l’escola, de carregar-se les beques per als més desafavorits, de crear una llei d’educació on fa reaparèixer la revàlida de l’època de Franco (i moltes altres coses), etc.

Però hem d’arribar a ser crítics, no hem de conformar-nos amb ser una massa aborregada governada per aus de rapinya que nosaltres mateixa “triem democràticament”. Hem de ser lliures i per això se’ns ha d’educar, no d’adoctrinar com pretén el PP, se’ns ha d’educar en el coneixement de la llibertat, en la democràcia i, sobretot, en el pensament crític. Perquè sense ser crítics, mai serem lliures! Mai!

Bufff, quant de mal m’han fet tants anys tenint com a professor de filosofia a l’hermano Luís Fernando...

Independència de Catalunya? Si, clar!

Fa un parell de nits un amic va preguntar-me la meua opinió sobre la independència de Catalunya i tot el procés que s’està duent a terme, ja que ell és partidari de la independència dels Països Catalans (com jo) i que per tant estava en contra (jo no). Li vaig explicar la meua opinió, que ara us deixaré ací.

Primer de tot hauria d’explicar quina és la meua concepció de Països Catalans, que no és altra que la confederació de les diferents nacions de parla catalana, no només per una qüestió lingüística, sinó també per una qüestió cultural, social i, sobretot, econòmica. Hi ha qui té la concepció dels Països Catalans com una sola nació o un sol país, però per a mi és un sense sentit, tenint en compte que mai ho hem sigut. Sempre hem estat units respectant el dret d’autogovern de la nació del costat (fins que va arribar Felip V, és clar), per això baix el meu punt de vista cal que siguem Països i no País, perquè el meu país és el País Valencià. No tinc absolutament cap interès en fugir d’Espanya i del seu centralisme a Madrid, per a muntar una nova paraeta en la que depenga de Barcelona i no de mi mateix. És molt senzill, digueu-li PAÏSOS Catalans.

Bé, una vegada dit això, puc respondre a la pregunta sobre la independència de Catalunya, dient que estic completament a favor, perquè ells mateixos ho diuen: “Tenim pressa”. Avui en dia la conscienciació a Catalunya, a les Illes, al País Valencià, a la Franja, a l’Alguer o a Catalunya Nord, sobre la nació és completament diferent, però, això vol dir que cadascun dels territoris s’haja d’esperar a l’altre per a independitzar-nos tots en bloc? No, evidentment, cada país, com a nació independent, s’ha d’anar independitzant a la seua marxa, tal i com la seua societat va madurant en eixe sentit, però sempre deixant la porta oberta a la confederació amb els països del voltant. 

I per acabar, dic que una cosa és la meua concepció sobre la independència i altra de ben diferent és la concepció que tinc sobre l’organització econòmica i política (em referisc al tipus de democràcia, d’estructures de govern, etc.) dels Països Catalans.

#cosesNAZIS, el per què

Últimament veig que molta gent m’està preguntant que collons vol dir això que poso totes les nits a Twitter, això de #cosesNAZIS. La veritat que podríem dir que és una xorrada de les grans, de vegades em pregunto si em val d’alguna cosa continuar posant-ho totes les nit, però vaig fer-me una promesa. Fins que no canvie la situació actual continuaré posant-ho totes les nit, que me’n recordo (si, sé que poden programar-se piulades, però no vull).

#cosesNAZIS són que el sistema financer estiga en crisi, que hi haja corrupció baix de cada pedra, que ens colen les retallades per totes bandes, que els bancs estiguen desnonant a gent que no té on anar, que hi haja qui s'està suïcidant abans de ser desnonat, que hi haja qui estiga aprofitant el mal de molts per enriquir-se, que un partit que es fa anomenar socialista no haja tractar d’acabar amb el boom de la rajola, que el PP no faça més que riure’s de la ciutadania, que es vullguen bloquejar processos democràtics com ho és el dret a l’autodeterminació, que en lloc de reduir la pressió fiscal sobre la ciutadania s’incremente, que s’haja fet una amnistia fiscal, que Toni Cantó diga que els animals no tenen cap tipus de dret, que a UPyD diguen que no els importa d’on vinguen els diners que els hi donen... I així podria fer una interminable llista de ques.

Per tant fins que no canvie la situació actual, continuaré posant nit rere nit el HT #cosesNAZIS a Twitter, com una senyal de protesta pròpia, que, com ja he dit, potser és una xorrada, però millor que posar totes les nits una llista de ques, no?

Nazis? No gràcies, només parlo amb persones

Posem-nos en situació:

Divendres, 8 de febrer de 2013, 21:00 hores (aproximadament).

-       Franco! Franco! Franco!

Quatre joves de diferents edats ixen del “Castillo de Quintos” de Blasco Ibáñez cridant, em giro cap als meus amics:

-       De veritat, quina colla de retrasats... Si hagueren viscut l’època de Franco ja voríem si tenen la vida que tenen... Bé, anem al Primptems? Que encara que està també ple, al menys tenim el billar per utilitzar-lo de taula.

Tots tres ens dirigim al Primptems i allí comencem a xarrar i demanem unes cerveses mentre esperem a dos amigues més. Després, quan arriben, demanem unes rondes més (bé, per a mi no, que tocava conduir i amb una cervesa ja anava servit, que mai es sap on estarà la policia) i ens posem a jugar a les cartes després de muntar-nos una taula i unes cadires amb unes caixes de cervesa al revés. Bé, res estrany, al cap i a la fi el que buscàvem era una nit entretinguda entre amics, rient i gaudint.

Entre uns rotllos i uns altres va fer-se l’1 i pico, pensant en que a l’endemà havíem de fer coses decidim anar eixint 3. Allí fora un xic d’uns 16 o 17 anys, que anava com una cuba,  se’ns apropa i ens demana un cigarro, encara que siga “de liar”, li diem que no en tenim i comença a xarrar amb natros i van eixir els altres dos amics que quedaven dins. Així mentre xarrem ens solta que ell és nazi (jo al principi pensava que ho deia de broma, tal com va dir-ho, sense vindre al cas ni res), de manera que un amic (bé, més que un amic, diria un armari encastat, em trau quasi un cap i és literalment dos cossos meus) li contesta que ell es “más rojo que la sangre”, he de dir que també anava un poc contentet, però ni punt de comparació amb el nazi, que ni li entenia que deia. Bé, tornant, quan el nazi va sentir això va cridar a un altre (no recordo el nom que va dir) i va aparèixer el, diguem-li, capo.

-       ¿Qué pasa aquí?

-       Nada, que dice que es rojo.

-       ¿Cómo? –es gira cap al meu amic- ¿Qué es lo que has dicho?

-       Nada, simplemente que soy más rojo que la sangre.

-       Tu no habrás pateado cabezas nazis, ¿verdad?. No habrás pateado cabezas de los mios, porqué si lo has hecho tendrás que patear la mia...

-       Ha dicho que es anti-nazi –interromp de colp el “caxorro” (així l’anomenava el capo), encara que fóra mentida.

-       ¿Anti-nazi? ¿Por qué no venís tu i tus dos amigos allí detrás con nosotros dos a pegarnos? A ver si pateáis más cabezas nazis. Dos para tres, no está mal, ¿no? Si fuera el solo –senyala al “caxorro”- te diria que fueras sólo tu, però contra mi necesitas a tus dos amigos.

-       ¿Cómo coño dices? –el meu amic no du massa bé les amenaces...

A partir d’ací la conversa va acabar-se i va tocar-me posar-me davant del meu amic i, encara no sé massa bé com (vaig traure força d’on no tenia, no sé si per la ràbia que van donar-me els nazis, per les poques ganes que tenia de pegar-me o per què), dur-lo a arrastrons carrer avant. Ell no feia més que cridar, dient-me que li deixara “pisarle la cabeza al puto calvo de mierda”. Ell tractava d’anar a pels nazis (per cert, se m’ha oblidat mencionar que els altres dos van aparèixer de seguida que van sentir que s’alçaven un poc les veus), però jo no li deixava, de fet va haver un moment que va llevar-se la seua jaqueta i va llençar-la enterra i va tractar de desfer-se de mi. En vore que no podia va continuar caminant, moment que vaig aprofitar per llençar-li la jaqueta a la seua cosina que venia darrere nostre. Al final va cedir i va anar cap al cotxe com jo li deia, el que no va fer és tranquil·litzar-se, ni molt menys.

Mentre anàvem cap al cotxe ell va girar-se i va vore que ens seguien els nazis, vaig dir-li que ni correra, ni se li ocorreguera anar a per ell i que caminara ràpid. Va fer-me cas, però no sense assegurar-me que a l’arribar al meu cotxe trauria la “pitón” i li la trencaria al cap dels nazis, evidentment no va ser així, perquè en entrar al cotxe vaig arrancar. Vaig començar a pegar voltes per la zona dels quintos, no sabíem res dels altres 3! Els vam començar a enviar missatges al whatsapp i vam cridar a una d’elles que no va respondre. La sort és que en penjar la cosina del meu amic va cridar-nos per preguntar-nos que era de natros, estàvem els 5 bé.

S’havia acabat tot i no havia passat res, per sort. Vam arribar a Benimàmet, jo estava atacat, no deixava de tremolar i per si fóra poc m’havia esquinçat el dit en el forcejament amb el meu amic. Però tot havia passat...

Certament escrivint-ho ara no em pareix per a tant, però l’adrenalina volava eixa nit...